ELS SEUS ULLS (II)

Hi veig en ells la gespa,
hi veig la natura, la força de la vida,
el tronc d´un roure,
una embranzida de fulles engrescades,
l´insecte que besa la sava.
Hi trobo el bosc on reposaria sempre,
el coixí al meu discurs quotidià i planer,
el termòmetre que calibra el volcà del seu caràcter.
Hi veig en ells la ràbia pels problemes,
la incredulitat per la felicitat,
la sorpresa per l´amor,
la sol.licitud de la calma,
la gratitud pel sol pres a mitges,
la devoció de la carícia al damunt de la meva pell.

dilluns, 18 maig 1998

Poema I
del recull Com la gespa, verd (2003)

Saborosa galta d´on penjaria animada la llengua.
Repiqueteja ferruc com un campanar mon esguard.
T´apropo, vinc, em penjo, et desarmo.
Cau càlid un moment diferent. Com una llostra.
Esclafinyes la meva moral que ja era guerxa.
Qui encanona? El tret contra què?
No hi ha forrellat ni cal acovardir-se.
Al.leluia que els cossos es dirigeixen a l´abeurador.
Del sexe.

Barcelona, 23 de març del 2003

Poema IV
del recull Com la gespa, verd (2003)

Un advocat que defensi la compostura
perquè el deler se saltarà lo semàfor.
Bécquer, Kavafis, Goethe.
Asseguts al balcó amb sabata lluenta.
No mengen roselles ni cireres ingènues!
Amoblen un pis buit amb enveges.
Voldrien binocles perquè el meu cap
ja geu al teu entrecuix fabulosament cru.

Barcelona, 23 de març del 2003

Poema V
del recull Com la gespa, verd (2003)

De l´arquitrau penja el cortinatge
i les ribes són les nostres pells nues.
Possiblement l´obispat s´enfadi.
Farceixo el teu melic de somriures.
Oidà sigui aquest fotograma el meu epitafi!
Com si fóssim a Formentera:
bella, silenciosa, neta.
L´heura a fora calla el misteri
mentre a Elx aixequen la Verge lloada.
El llantió invoca torbat les millors ombres.
Quanta bellesa a aquest cos que m´ensenyes.

Barcelona, 23 de març del 2003

Poema de Màriam Serrà, escrit el desembre de 1991 arran de la guerra del Golf.
Finalista del III Concurs de Poesia Mateu Janés - Montserrat Pujol (1993), musicat i publicat en la revista El llaç de Molins de Rei (Baix Llobregat).

Informe d'una guerra

Aquesta matinada, abans que apuntés l'alba,
els poetes del món han disparat al vent
canonades de mots rimats,
alhora que la flota dels músics, per mar,
reaccionava amb notes harmonioses,
la qual cosa ha produït grans fumarades
de compassos simples i compostos.
Aquest incident ha alterat la forma dels astres:
la lluna s'ha corbat fins a formar una clau de fa
i el sol s'ha retorçat i s'ha convertit, és clar,
en una clau de sol.

Per la seva banda, l'exèrcit de terra,
format per mestres artesans,
ha envaït les avingudes amb tancs
carregats d'instruments de vent,
de corda i de percussió, els quals ha anat
escampant per tota la ciutat.
Els serveis mèdics i sanitaris,
tots ells cantants professionals o voluntaris
procedents d'èpoques i estils diversos,
s'han apressat a recollir les despulles
de la catàstrofe i han començat a crear
les cançons més belles que mai s'hagin escoltat.

Ningú no s'esperava aquesta guerra, ni
ara com ara en coneixem la magnitud.

Els polítics d'arreu, reunits en consell d'urgència,
fa hores que discuteixen com aturar-la,
ja que pot tenir conseqüències molt greus
per a la societat que tenaçment han forjat.
Però fonts de la nostra redacció ens informen
que la població ha sortit al carrer per tal
de manifestar la seva alegria i de donar suport
als rebels, i que tots ballen abraçats als veïns
d'altres races i condicions socials...

Interrompem la nostra emissió per tal d'afegir-nos
a la dansa del poble, perquè aquesta és, sens dubte,
la guerra que tots desitjàvem.

Rosa Guallar de l'Associació Cerdanyola Via Verda, i us escric per enviar-vos la lectura que jo, personalment, faré el dia de sant Jordi. Crec que la Margarita Talayero també llegirà un text, però desconec quin.
Jo llegiré una canço ben coneguda que en Joan Manel Serrat va escriure l'any 1973. És la següent :

PARE

Pare,
digueu què
li ha fet al riu
que ja no canta.
Rellisca com un barb
mort sota un pam
d'escuma blanca.
Pare,
el riu ja no és el riu.
Pare,abans que torni l'estiu
amagui tot el que és viu.

Pare, digueu-me què
li han fet al bosc
que no hi ha arbres.
Al'hivern
no tindrem foc
ni a l'estiu lloc on aturar-nos.
Pare,
que el bosc ja no és el bosc.
Pare,
abans no es faci fosc
ompliu de vida el rebost.

Sense llenya i sense peixos, pare,
ens caldrà cremar la barca, llaurar el blat per les enrunes, pare,
i tancar amb tres panys la casa.
I deia vostè,
pare,
si no hi ha pins
no es fan pinyons
ni cucs, ni ocells.
Pare,
on no hi ha flors
no es fan abelles,
ni cera, ni mel.
Pare,
que el camp ja no és el camp.
Pare,
demà del cel plourà sang.
El vent ho canta plorant.

Pare,
ja són aquí....
Monstres de carn
amb cucs de ferro.
Pare,
no, no tingueu por,
digueu que no
que jo us espero.
Pare,
deixeu de plorar,
que ens ha declarat la guerra.

De passada us desitjo que tot us vagi molt bé durant les 24 hores de lectura i, com a ciutadana, us dono les gràcies per organitzar-ho.

A reveure,
Rosa Guallar
Via Verda
(i ara també independent a la llista electoral d' ICV-EUA ).


Rosa Guallar de l'Associació Cerdanyola Via Verda, i us escric per enviar-vos la lectura que jo, personalment, faré el dia de sant Jordi. Crec que la Margarita Talayero també llegirà un text, però desconec quin.
Jo llegiré una canço ben coneguda que en Joan Manel Serrat va escriure l'any 1973. És la següent :

PARE

Pare,
digueu què
li ha fet al riu
que ja no canta.
Rellisca com un barb
mort sota un pam
d'escuma blanca.
Pare,
el riu ja no és el riu.
Pare,abans que torni l'estiu
amagui tot el que és viu.

Pare, digueu-me què
li han fet al bosc
que no hi ha arbres.
Al'hivern
no tindrem foc
ni a l'estiu lloc on aturar-nos.
Pare,
que el bosc ja no és el bosc.
Pare,
abans no es faci fosc
ompliu de vida el rebost.

Sense llenya i sense peixos, pare,
ens caldrà cremar la barca, llaurar el blat per les enrunes, pare,
i tancar amb tres panys la casa.
I deia vostè,
pare,
si no hi ha pins
no es fan pinyons
ni cucs, ni ocells.
Pare,
on no hi ha flors
no es fan abelles,
ni cera, ni mel.
Pare,
que el camp ja no és el camp.
Pare,
demà del cel plourà sang.
El vent ho canta plorant.

Pare,
ja són aquí....
Monstres de carn
amb cucs de ferro.
Pare,
no, no tingueu por,
digueu que no
que jo us espero.
Pare,
deixeu de plorar,
que ens ha declarat la guerra.


Rosa Guallar Via Verda