Secundària/Juvenil
(13-16 anys)
|
|
Martín
Casariego, Y decirte alguna estupidez, por ejemplo, te quiero,
Barcelona, Anaya, 1995, 154 págs. Joan troba
que l’amor és una solemne tonteria, però, encara així, s’enamora de la Sara,
la noia nova de la seva classe, només començar el nou curs: Segon de BUP. Joan
és un noi tan irònic com reservat, i per això guarda en secret, o així s’ho
pensa, el seu amor, que no confessa ni als seus més íntims amics. De la
mateixa manera, tampoc té cor de confessar-ho a la persona interessada. Amb tot,
Joan és un noi normal, Sara és més llançada i especial: desconcerta contínuament
a en Joan, al que alternativament atrau i espanta. Quan la Sara li proposa de
robar els exàmens, ell no sap dir que no a l’aventura que ella li propossa,
perque està ficat en una altra aventura: la del seu amor secret. Aquesta és
també la història del pas de l’adolescència a la maduresa: en l’any de l’acomiadament
de Butragueño, un ídol per a Zac, el seu germà petit, Joan està aprenent a
valorar tot allò que s’anomenen «les petites coses». |
|
|
Andreu
Martín y Jaume Ribera, Flanagan Blues Band, Barcelona, Anaya, 1996,
214 págs.
Andreu
Martín i Jaume Ribera són els autors de la sèrie del detectiu adolescent
Flanagan que Anaya està publicant en la seva col·lecció “Espai Obert” amb gran
acollida entre lectors i lectores. A Flanagan Blues Band, el ja
conegut detectiu Flanagan presenciarà un assassinat en el seu propi barri. Haurà
de demostrar la innocència del detectiu Oriol Lahoz com assassí del Pare de
la parròquia del Barri, Mossén Robert. Les joyes de la família Garreta seran
el mòbil de l’assassinat i el motiu que el nostre detectiu es fiqui en
altercats amb la policia, amb la neta dels Garreta, amb l’antiquari Martí
Gala i, en una altra història paral·lela, amb Pingüí Fedorento. Com ja és
habitual en la sèrie Flanagan, en aquesta nova entrega no falten ingredients
literaris com el sentit de l’humor que impregna tota la narració, el pas de
situacions sèries i còmiques (combinant magistralment diferents trames
paral·leles), la abundància d’elements primerencs de la trama i la utilització
d’un llenguatge col·loquial actual i proper al món dels nois i de les noies d’avui. |
|
|
Jesús
Gilabert Juan (ed.), Los mejores relatos históricos, Madrid,
Alfaguara, 2000, 189 págs. El
volum aquí present és una antologia, a càrrec de J. Gilabert Juan, en la qual
se’ns despleguen, a judici del compilador, els millors relats històrics fins
a la data. Trobarem es aquest exemplar, autors com la Pardo bazán, Pedro
Antonio de Alarcón, Francisco Ayala, Jesús Fernández Santos, Arturo Uslar
Pietri, entre els hispanoparlants, i Washintong Irvin, Joseph Conrad, i
Herman Hesse, entre els autors de parla no hispànica. Gilabert, endemés de
l’antologia, ens ofereix un breu pròleg en què tracta des dels inicis de la
novel·la històrica amb Walter Scott, fins a l’últim autor que forma part d’aquest
llibre. En definitiva, una compilació ben travada que ens porta a conèixer i
experimentar aconteixements de la nostra història, però des d’un punt de
vista literari. |
|
|
Juan
Farias, Ronda de suspiros, Barcelona, El Barco de Vapor, 1994, 119
págs. Situat
en un temps passat, quan encara dels vaixells sortia fum i els més pobres
s’il·luminaven amb una llàntia, Juan Farias ens conta la història dels
habitants de la Puebla del Viento, que estaven tots immers en els seus amors,
i els seus sospirs se sentien per tot el Passeig de la Ronda. Cada un dels
capítols es dedica a un dels personatges del poble, i als seus temors i
passions que els persegueixen. Encara que la imatge de sant Benitiño que hi
ha a l’esglèsia, un edifici que presideix tots els racons del poble, hauria
de fer alguna cosa per a canviar el pas del temps i de les vides dels habitants
de la Puebla del Viento. |
|
|
Gabriel
Janer Manila, Samba per a un «Menino da Rua», Barcelona, edebé, 2000,
126 págs. Aquesta
novel·la ens porta a un món diferent, desconegut, i, fins i tot, estrany.
Aquesta novel·la tracta dels grups d'extermini que actuen de nit cercant als
nois que viuen pels carrers de Brasil. Als meninos da rua (nens del
carrer) els maten a trets; però a vegades els atropella un cotxe. Aquells que
són agafats vius, els porten a la comissaria i els torturen fins que ja no
poden més. Només sobreviuen els més forts. Aquesta és una novel·la que, amb
una mirada horroritzada, ens parla sobre els nens que sobreviuen en els
carrers de les ciutats del Brasil. |
|
|
Xavier
P. Docampo, Quan de nit truquen a la porta, Barcelona, Barca Nova,
1996, 80 págs. Quatre
contes de misteri a càrrec de Xabier P. Docampo. Aquestes són històries que
quan les llegim, sembla que les estem escoltant, cosa que fa que la nostra
por augmenti i, endemés, puguem recordar-nos de les nostres pors més remotes:
el vent que bufa els arbres, la neu que ens cridava a caminar i que anava
cobrint les nostres petjades amb el conseqüent risc de perdre’s, la foscor
que no ens permet veure els éssers que s’oculten. Amb l’estructura pròpia
dels contes de transmissió oral, l’autor crea aquests quatre relats que procuren congelar al lector en el més profund
terror. |
|
|
Joan
Manuel Gisbert, L’arquitecte i l’emperador d’aràbia, Barcelona,
altadelta, 1990, 118 págs.
|
