Apunts sobre lectura i literatura[1][1]
Jordi Pardo Pastor
ARCHIVIVM
LVLLIANVM-Universitat Autònoma de Barcelona i
Instituto Brasileiro de Filosofia
e Ciência raimundo lúlio (“Ramon Llull”)
Literatura, per a què?
En una època en què s’ha aclarit la incògnita del
genoma humà, el software és el dominador de les nostres vides, el marketing
d’empresa assola en el mercat i quelcom d’important en la vida es basa en haver
realitzat tots els masters imaginables, quin sentit té l’efecte
literari? I el que és més important encara, quin sentit té llegir Literatura?
El més fascinant d’aquesta problemàtica és que si observem l’aparador de qualsevol
llibreria, el ‘bombardeig’ de títols esdevé preocupant. Què ens reserva aquesta
societat d'autòmats en els propers anys? I allò que se n’extreu, quin paper
jugarà en aquest nou mil·leni l’homme de lettres? La literatura, des
dels orígens més remots de la humanitat, ha esdevingut alguna cosa més que un
vehicle de transmissió del pensament, els sabers i, per definició, els
sentiments dels homes. Les pintures rupestres, els jeroglífics egipcis, els
relleus de la cultura mesopotàmica no són altra cosa que una escriptura
iconogràfica amb què, com si es tractés d’un quadern de bitàcola, es recreen
les vivències d’una comunitat amb tot el que això implica. De la mateixa
manera, el folklore, les tradicions, els mites i la contística popular
persegueixen una mateixa fita: comunicar històries que són necessàries per a
conèixer tot allò que no hem pogut viure mitjançant un llenguatge
literaturitzat. Així doncs, a grans trets, podem intuir que l’acte literari és
biològicament necessari per al correcte desenvolupament de l’ésser humà.
D’altra banda, hem d’observar fins a quin punt la Literatura incideix en la
nostra quotidianitat: recordem, si més no, expressions del caire «ets un
Quixot» o «ser un Don Juan». Ambdues tenen el seu correlat metafòric en el món
de la Literatura. L’art, pres des d’un punt de vista globalitzador, és un
mecanisme que utilitzem per a conèixer, però, alhora, ens condueix a paratges
insòlits aliens a la nostra realitat present. Aquest dispositiu inherent a
l’efecte literari, que podríem interpretar com a ‘evasió’, té la funció
d’endinsar-nos a través d’un recorregut apassionant que, ineludiblement, ens
enriqueix en matèria de coneixement. L’exercici literari ens ‘transporta’,
però, ensems, ens retorna a la realitat de la qual hem sortit, per uns moments,
per a submergir-nos en l’obra literària. Tanmateix, el viatge literari és un
viatge ‘amb’ retorn, malgrat que, en ocasions –recordem, si més no, l’Emma
Bovary o l’Alonso Quijano–, aquest trànsit es transforma en l’única realitat
possible. Dit això: què ens quedarà a tots nosaltres en un món en què la
Literatura hagi desaparegut? Des del meu punt de vista, el més absolut no-res,
un No-res que se'ns empassarà de la mateixa manera que als personatges de
Fantasia en la narració de Michael Ende. Aleshores, és necessària la
Literatura? Jo crec que sí i advoco per «la necessitat de l’art» com a element
antropològic que ens defineix com a éssers intel·lectius. Imaginem, doncs, un
món sense Literatura i raonem quines en serien les funestes repercussions.
En el
número anterior d’aquesta ‘Columna Philologica’, advocàvem per la Literatura i
per la manera en què aquesta ens transporta cap a indrets on, probablement, mai
hi posarem els peus. Davant de tot això, hem d’obrir ara una nova incògnita: la
lectura. Estem davant d’un camí de continuat retorn, d’un peix que es mossega
la cua: si no hi ha Literatura, no existeix la lectura (entesa des de la
vessant literària, és a dir, una lectura literària), i, ensems, si no hi ha
lectura, per a què serveix la Literatura? Donat aquest sil·logisme, potser ens
manca, encara, donar una bona definició de Literatura: aquesta era el terme
llatí (lettera, ‘lletra’) amb què s’anomenava quelcom que estigués
escrit, qualificant fins al segle XVIII amb el nom de ‘literat’ a poetes com
Garcilaso y a científics com Newton. Sota aquest signe, podem anivellar la
Literatura amb el seu acte corresponent, la Lectura. D’aquesta manera, el fet
de llegir proporciona un millor enteniment de la Literatura. M’explico: davant
l'hermetisme, posem per cas, de la poesia, el lector habituat a la lectura –no
tan sols del gènere poètic, sinó també dels altres gèneres i subgèneres que
formen l’entramat literari– podrà assimilar d’una manera més empírica, és a
dir, més palpable, tot allò que expressa el poeta. Així doncs, coincidim ¿tots?
en què la Lectura esdevé l’estri fonamental per a comprendre a la perfecció
(fins i tot, ‘intertextualment’) qualsevol obra literària que se’ns posi a
l’abast de les mans. Però, també es veritat que l’índex lector al nostre país
deixa molt que desitjar, i que els joves, les futures generacions lectores, no
estan massa per la tasca. No obstant, tampoc no podem donar tota la culpa ni
als joves, ni a la societat, tot i que en certa mesura l’entorn masmediàtic que
ens voreja contribueix força a la pèrdua de l’hàbit lector entre nosaltres.
Malgrat tot, encara queden petits racons on aquells que desitgen llegir i
aconseguir fer de la Lectura, o de la Literatura, un modus vivendi hi
poden accedir. Dit això, voldria presentar-los-hi un projecte de lectura que
intenta, a pesar de totes les traves que es troba pel camí, fer d’allò que
anomenem ‘llegir un llibre per passar l’estona’ una aventura inoblidable.
El lector d’aquesta lletra s’adonarà, si és ben
primmirat i coneix una mica el ram, que el títol que proposo aquest mes té molt
a veure amb la mateixa crítica de la lectura. Certament, Com llegir i per
què és el penúltim llibre que Harold Bloom ha tret de les planxes
impressores i que, amb l’aire polèmic que sempre el caracteritza, fa apologia
personal sobre què hauria de ser la lectura. Així doncs, amic com sóc de la
polèmica i pensant que el debat –polèmic o no– s’ha de mantenir, ofereixo, en
les línies següents, cinc cèntims d’allò que per a Bloom és el personal i
intransferible acte de la lectura (tot i que jo, ¿malauradament?, també hi fico
una mica la cullerada).
El lector –aquell hypocrite lecteur, mon
semblable, mon frère baudelairià– ha de ser un individu que tingui una
capacitat pròpia per a opinar i jutjar allò que llegeix. Partint d’aquesta
base, ja ho tenim tot dit: hom pot llegir allò que se li passi pel magí, sense
por, sense tenir en compte què és millor i què és pitjor: què podem considerar
Literatura amb lletres majúscules i què podem considerar ‘pseudoliteratura’.
Ara bé, hem de tenir en compte que no serà el mateix un Miguel de Cervantes,
per posar un cas, que una Rosa Montero. Tot i així, l’acte de llegir ha de
realitzar-se per pròpia iniciativa, i ha de ser una mena de praxis personal,
car la lectura (i copsi el lector que no empro el mot ‘literatura’, sinó
‘lectura’ per obrir el ventall a qualsevol tipus de lletra impresa que
contingui un cert missatge formal) ens pot portar –com hem dit en una altra
ocasió– a ignorats coneixements. Com molt oportunament va dir Sir Francis
Bacon: «No llegiu per a contradir o impugnar, ni per a creure o donar per
segur, ni per a trobar tema de conversa o de dissertació, sinó per a sospesar i
reflexionar».
En tot cas, llegim per a cercar, però què és allò
que cerquem? Vaig desxifrar fa poc, en un lloc del qual no vull recordar-me,
aquesta frase lapidaria: «No busco res, però m’agrada trobar...». Potser
podríem definir el lector com aquella persona que no cerca res, però que quan
troba se’n alegra. Potser, com diu Bloom, el primer que hem de fer és trobar a
Shakespeare –i permeteu-me que posi aquest exemple per fer un petit homenatge
en aquest gran creador i, alhora, al seu crític per antonomàsia–, i després deixar
que ell ens trobi a nosaltres. Amb tot, podríem dir que la lectura és un acte
de cerca, un acte que ens porta stricto sensu a la maduresa i que ens fa
refermar la nostra personalitat. Si més no, la lectura és allò que ens fa
passar més que bones estones a tots aquells que ens prenem l’acte de llegir com
un fet vital i necessari, com l’aire tretze cops per minut.
De la mateixa manera, a l’hora de llegir hom ha de
saber què farà vibrar la lira que tots portem a dins. Segurament, a cada un de
nosaltres ens pot fascinar una cosa ben diferent d’allò que agrada al veí del
costat, però això sí que ha de quedar clar: la lectura ha de ser per voluntat
pròpia, sense cap tipus de coacció que ens impedeixi exprimir tot el suc que té
l’obra literària. Perquè no hi ha dubte: tot escrit literari té una fragància
que, si s’inhala amb claredat, ens pot transportar ben lluny. Un simple mot,
una simple lletra pot ésser la causa que nosaltres com a lectors remembrem un
fet puntual de la nostra vida –recordem, en aquest sentit, la magdalena de
Proust–, o, nietzschianament invers, un fet puntual de la nostra vida ens pot
recordar un passatge d’una obra.
Per acabar, i per si després de tant de parlar de
lectura els hi ha entrat una mica de gana, els obsequiaré amb un fruit de la
meva pròpia horta:
He perdut l’amor,
i els cavalls furiosos
em renillen a la orella
paraules d’amargor de llimona.
Em miren i en sos ulls
hi ha formigues de plata
que brillen en el blau de l’ànima meva.
(Llegenda del temps)
promitio:
llegir és un fenomen que, forçosament, està lligat a l’escriptura, i així ha de
ser, perquè llegir és crear i crear és rellegir les nostres lectures i buscar
l’eternal resposta que tots hem fem. Citant Leopoldo María Panero: «No escribo
porque estoy condenado, sino que estoy condenado porque escribo».
Qui és el lector, i quins són els seus clàssics?
Ja ho deia Mariano José de Larra (1809-1837) en un
dels seus articles periodístics: «¿Quién es el público y dónde se le
encuentra?». Tanmateix, si donem un cop d’ull a qualsevol de les publicacions
‘culturals’ de tot el país, l’objectiu està molt clar: nosaltres. Sí,
certament, en aquests dies de consumisme desmesurat, la literatura ressorgeix
com el millor dels perfums per a regalar. Tenim des dels prototípics llibres de
butxaca, econòmics i ben plantats, fins a les edicions per a col·leccionistes,
dispendioses i elegants. Però dins d’aquest entramat, qui és el lector, i
quins són els seus clàssics? Larra ens diu que no existeix un públic, o en
el nostre cas un lector, únic, invariable, jutge imparcial; que cadascuna de
les classes de la nostra societat té els seus clàssics particulars, car té uns
caràcters determinats. Tot i així, si prenem un autor més actual com ara Harold
Bloom (The Western Canon, 1994), trobem que les opinions discrepen. Per
a Bloom hi ha una mena de dogma que ha alletat a tota la literatura Occidental,
partint dels clàssics com Homer, passant per homes com Dant Alighieri o
Shakespeare, i confluint en personalitats com les de Virgínia Wolf o W. H. Auden.
Amb tot això, tindríem aquí el prototipus de clàssic i una definició del bon
lector: aquell que llegeix aquests puntals de la cultura occidental. No vull
contradir al professor Bloom amb el meu plantejament, però crec que podem anar
molt més enllà. Veritablement, nosaltres com a lectors som fruit de les nostres
lectures; com deia Christopher Ricks «I can’t imagine a reader who would not
learn something from almost every page» («No puc imaginar a un lector que no
aprengui alguna cosa de cada una de les pàgines»). Bé, dit això diré el primer
averany d’aquest 2002 que ens espera: no hi ha un lector únic, perquè ens
formem a partir de les nostres lectures, i això significa, com ens diu el
refrany, que de teves a meves... Dit això, podem afirmar que el terme ‘clàssic’
no existeix en realitat. ¿Qui podria afirmar què és un clàssic i des de quins
arguments ens ho raonaria? M’estic ficant en una aigua que baixa d’allò més
tèrbola pensarà més d’un dels lectors, però hem de tenir en compte que tota la
concepció literària que disposem neix amb el Romanticisme, i des d’aquesta
època arrosseguem encara les mateixes preceptives, tot i que ara la Teoria de
la Literatura intenti posar ordre en tot aquest calvari. Tornem-hi: si partim
de la individualitat de l’ésser, ¿com podem circumscriure una realitat tan
etèria com és l’obra literària? Des del meu parer, hi ha tants clàssics com
lectors, és a dir, per a tu, estimat oient, l’Odissea d’Homer et pot
semblar l’obra més avorrida del món, mentre que consideres que Carles Riba és
el poeta més gran de la nostra història. Sens dubte, no hi ha ningú amb la
suficient sapiència (només Déu té aquest atribut) per a marcar què s’ha de
llegir i què s’ha de deixar aparcat, què hem de considerar clàssic, i què hem
de menystenir com a pseudoliteratura. Certament, estem davant d’un problema que
no té una immediata solució, però on sí hi ha una sortida més augusta: llegim
tot allò que se’ns passi pel davant, tot allò que caigui a les nostres mans, i
després interpretem en clau retrospectiva què ens ha aportat aquella lectura,
què hem après de la vida en les pàgines d’aquell llibre. Cada llibre espera el
seu instant dins de la nostra vida, i allò que podia en un primer moment
semblar un llibre sense esma, un llibre no considerat per la sapiència com a
clàssic, pot resultar un model humà on hi trobem l’anhelada plenitud. Malgrat
tot, sempre hi haurà escoles, professors, escriptors, crítics, i poetes (russos
o no) que ens crearan un llistat d’obres que es consideren clàssiques, i ho
trobo ben lícit, perquè d’altra manera no ens podríem fer una petita imatge del
que és el panorama literari que l’home ha deixat a la posteritat. Però que no
ens prenguin les ganes, la il·lusió de llegir allò que ens passi pel magí,
perquè sí, perquè volem, sigui o no un clàssic. Així doncs, el lector ets tu, i
els clàssics, els que et facin bategar el cor.
De dels inicis de la humanitat l’home s’ha vist davant de la complexitat de donar una explicació a tot allò que l’envoltava. La perfecció de la natura esdevenia, i encara esdevé per molts avanços científics que haguem realitzat, un enigma insondable. La vida, la mort, són fets que encara no podem demostrar d’una forma empírica i comprovable. La història del pensament, des de Plató fins a l’últim filòsof de torn, se’ns torna un laberint grotesc en què mai acabem de trobar la sortida, i on el Minotaure ens persegueix, cada cop més, amb forces renovades. Si per a l’Atenès la realitat circumdant era un pàl·lid reflex del món ideal, del món de les idees on un ésser absolut, el demiürg, forjava la concepció de la vida mateixa i de tot allò que nosaltres coneixem; per a un pensador més actual com Bertrand Russell, la concepció de Déu no és altra cosa que una manera d’esvair les nostres pors. L’home, per definició, sempre a buscat la ‘primera causa’ de tot l’entramat natural, el primer punt que va fomentar la vida al nostre planeta, el motiu pel qual l’ésser humà va patir un desenvolupament determinat i no pas un altre, la desmesurada incògnita de si som els únics pobladors d’aquest immens univers on ens trobem immersos. Primer Plató, després Aristòtil, i ja amb el ressorgir del cristianisme, s’ha donat entitat pluscuamperfecte a l’ésser únic, primer motor immòbil, Déu tot poderós que ens ha creat a imatge i semblança gràcies a un model etern que resulta de les seves pròpies dignitats. Aquest ésser únic, ja sia el Demiürg, el Déu de l’Antic Testament, o el déu Sol que adoraven els Asteques, esdevé, sempre, un referent antropològic que ens ajuda a vèncer les nostres pors i a realitzar els nostres somnis. No és aquí ni el moment, ni el lloc –i, sobre tot, no és la meva intenció– desvirtuar les religions, ni gens menys els seus oficiants i seguidors. Tot i així, si li donem un caràcter antropològic al fet de cercar un déu, una veritat absoluta, un per què incontestable, ens adonem que allò que estem intentant vèncer és la por del moment, la por de la veritat, la por del per què de tot plegat. A l’Edat Mitjana, es tenia una concepció de la vida com a un breu transcurs que ens portava irremeiablement a la mort, i que, després, davant de la inexorabilitat del moment futur, es va transformar en el tòpic de l’homo viator. Amb això, el que es volia explicar és que l’home esdevé a la terra una mena de peregrí que passa ràpidament d’una vida plena de penúries a una vida, després de la mort, plaent i despreocupada en un paradís ultraterrenal. El Renaixement ens atorga una nova concepció de la vida, en què l’home és l’epicentre del món, i on les pors s’esvaeixen pel seu propi pes, i la mort ja no esdevé un tràngol tan tèrbol. El Barroc, època de crisi social, econòmica i espiritual, torna a preocupar-se per les pors que ens envolten, i l’home torna a cercar respostes allà on abans tampoc no havia trobat quelcom. La Il·lustració i el Romanticisme ens porten a la nostre ¿devaluada? Modernitat, en la qual l’home és més poruc que mai, i ho demostra amb escreix. Només hem de donar un cop d’ull al nostre voltant, o escoltar l’actualitat internacional: l’ésser humà està destinat a destruir-se a ell mateix, i per raons que, des de sempre, tenen a veure amb les pors que ens assolen a tots nosaltres. Pors que hem intentat esvair amb déus, creences, miracles, religions, i que, alhora, no hem fet més que augmentar, car el que comporta tot això és acréixer la diferència que ens identifica i ens separa com a éssers humans. Aquesta diferència, aquesta ànsia de manifestar els trets propis de cadascun de nosaltres, no és altra cosa que pregonar als quatre vents quines són les nostres pors, quines són les nostres mancances. Si seguim de nou aquest polèmic assagista del nostre segle anomenat Russell, ens restarà dir, per acabar, que l’home engendra les seves diferències –ja siguin aquestes religioses, nacionals, racials... – per tal de vèncer les pors, els dubtes, i la petitesa a la qual es veu sotmès davant d’un món que, després de tants segles d’habitar-lo, encara no ha arribat a comprendre.
[1][1] Aquests
treballs han anat sorgint a la revista Sant Cugat ara entre el mes
d’octubre de 2001 i el mes de juliol de 2002.